Índex
1. Els orígens de la sardanes
2. Què és la sardana?
3. La cobla
4. Com es balla la sardana
7. Sardana de 7 tirades 7
9. Sardana completa de 10 tirades
11. Sardana revessa
14. Sardana curta o antiga
16. La cobla de 3 quartans
18. Normes a tenir en compte
21. Altres recomanacions que cal observar
22. Actuació a l’audició, aplec o altre
manifestació
24. Normes en ballar punt lliures
25. Recomanacions generals
Els orígens de la sardana
Se’n sap molt poc dels començaments de la sardana. Sembla que els seus orígens es podrien remuntar al començament de la humanitat quan es
ballaven danses en forma de rotllana, formant part dels ritus ancestrals que
seguien el gir dels astres i de les hores.
Aquesta explicació la podrem trobar en l’estructura de la
sardana curta, que tirava a 24 compassos (com les hores del dia). El refilet
del flabiol seria el cant del gall que indica el començament del dia i els curts – sempre eren 8 – més tranquils i
pausats, correspondrien a les primeres hores del dia. Els llargs, ja a ple dia,
s’anirien animant fins a assolir el màxim d’animació en el salt.
Una altra versió diu que la sardana procedeix d’unes danses
força semblants que es ballaven a l’antiga Grècia i que els seus habitants portaren a l’Empordà a través de la colònia
que tenien a Empúries.
El que si és veritat és que la comarca empordanesa és el bressol
de la sardana. Va néixer allí i des de l’Empordà s’escampà a tot Catalunya.
1
Què és la sardana?
La sardana és una dansa tradicional catalana ballada per un
nombre indeterminat de balladors, que dansen agafats de la mà i formant una
rotllana, al so d’una formació musical anomenada cobla.
Els passos
Els curts:
· Es punteja amb un
peu, es creua i es punteja amb l’altre.
· Els curts consten
de dos compassos cadascun: el peu que punteja i l'encreuament.
· Els curts es ballen amb els braços abaixats.
Els
llargs:
La cobla és un conjunt orquestral format per 11 músics i 12 instruments. Els instruments són: el flabiol, el tamborí, el tible I, el tible II, la tenora I, la tenora II, la trompeta I, la trompeta II, el trombó, el fiscorn I, el fiscorn II i el contrabaix.
Com es balla la
sardana?
El dansaire ha d’assenyalar amb els seus peus cada un dels compassos musicals que la cobla interpreta, adaptar-se rigorosament a les possibles variacions de velocitat que hi puguin haver.
La coreografia de la nostra dansa és formada per dos elements fonamentals que s’anomenen ritme i pas de dansa.
En les seves successives funcions els dos peus reben els noms de punteig, el de davant, i peu que balla o peu que porta el ritme.
S’ha de puntejar sempre el compàs
Els passos de la dansa estan formats pels moviments alternatius de punteig i dels desplaçaments a la dreta i l’esquerra que anomenem canvis. Es materialitzen, així, tots i cada un dels compassos musicals interpretats per la cobla, amb perfecta sincronització de la música i el moviment. Si no existeix aquesta sincronització es produeix un mal efecte òptic per l’espectador que està atent a la música, i es diu el ballador va fora de compàs.
El ritme Recordem que el ritme són petites oscil·lacions verticals amb què el ballador dona vida, de convertit en poema de moviment, la inspiració que compositor ha expressat en la seva música.
El ritme es fa sempre amb el peu que aguanta el pes del cos. Es produeix tres oscil·lacions d’aquestes en cada compàs de punteig i dues en cada canvi.
Quan
el ritme es marca sense aixecar el peu de terra, se’n diu aire. Quan en fer el
ritme el peu que aguanta el cos s’aixeca de terra, es diu que és el salt.
Mans i Braços: la parella
Hem vist els moviments dels peus en els curts i els llargs. Així com els passos eren diferents, també ho és la posició dels braços en les dues tirades. La situació dels braços en el decurs de la dansa que ara explicarem, és la més estesa i usada pels sardanistes de totes les contrades.
En
els curts els braços estaran avall, separats del cos amb naturalitat, sense
massa rigidesa ni pengin-pengem.
En començar el primer compàs de llargs, els braços s’aixecaran a l’alçada de l’espatlla i es mantindran així durant tota la tirada.
La sardana és una dansa col·lectiva, es balla en grup i no individualment. Cada ballador donarà les mans, esquerra i dreta, al dansaire del costat respectiu. No és indispensable que formin parelles. A la sardana, una parella és el conjunt format pel ballador i balladora que té a la seva dreta. Però per la mateixa definició de la sardana, com a dansa oberta a tothom, no es tracta d’una dansa obligatòriament basada en la parella mixta. Dependrà de quines i quantes siguin les persones amb ganes de ballar en un moment donat.
La
mà de la dona agafa la de l’home, o dit d’una altra manera, la mà de l’home
aguanta la de la dona, amb delicadesa, mai fortament ni arrepenjant-se en el
veí.
Introit de flabiol (també s’anomena preludi)
Dues tirades de curts
Dues tirades de llargs
Una tirada de curts
Una tirada de llargs
Contrapunt: una tirada de llargs
Toc final: cop sec tirant els braços cap al centre de la rotllana en senyal sé de comiat
La
sardana de 7 tirades, distribuïdes de la manera següent:
Repartiment de la sardana de 7 tirades
Si és parell:
7-8
Sardana completa de 10 tirades
Tota la sardana es compon de 10 tirades, distribuïdes de la manera següent:
Introit de flabiol ( també s’anomena preludi)
Dues tirades de curts.
Dues tirades de llargs.
Dues tirades de curts.
Dues tirades de llargs.
Contrapunt.
Una tirada de llargs.
Contrapunt.
Una tirada de llargs.
Toc final.
Les dues primeres
tirades de curts i les dues primeres de llargs es ballen seguides perquè no
sabem quants compassos hi ha i no la poden repartir (d’això se’n diu doblar)
Introit de flabiol
Dues tirades de curts - 1a i 2a tirades de la sardana -.
Es comença
amb el peu esquerra.
Dues tirades de llargs - 3a i 4a tirades de la sardana -. Es comença amb el peu contrari del que hem acabat els curts. En l’estil selvatà, acabarem amb la dreta.
Dues tirades de curts - 5a i 6a tirades de
la sardana -. Comencem la 5a tirada amb el peu contrari al que hem acabat la
tirada anterior, la 6a tirada la començarem amb el peu contrari al costat on
hem acabat la 5a tirada.
Dues tirades de llargs -7a i 8a tirades de la sardana -. En l’estil empordanès començarem la 7a tirada amb el peu contrari del que hem acabat l’anterior i la 8a tirada l’acabarem sempre a l’esquerre. En l’estil selvatà començarem cada tirada amb el peu esquerre i les acabarem al costat dret.
La dansa es para i refila el flabiol
Dues tirades de llargs finals
- 9a i 10a s’anomenen tirades de
contrapunt o contrapunts -. En l’estil empordanès les començarem sempre amb el
peu esquerre i l’acabarem a l’esquerre i en l’estil selvatà les començarem amb
el peu dret i les acabarem a la dreta.
Toc final cop sec tirant el braços cap el centre de la
rotllana en senyal se comiat.
Sardana revessa
Deixa d’ésser curiós que l’existència de la sardana revessa, fou motivada allà als voltants de 1.870, per una discussió entaulada entre un farmacèutic de Castelló d’Empúries i un destacat sardanista, per demostra qui dels dos tenia més aptituds per treure les sardanes difícils. Aquesta primera competició la guanya el farmacèutic.
Tenim
suposicions que el repte tingué lloc a la plaça major de Castelló d’Empúries i
que Antoni Agramunt escrigué, per a la prova, una sardana un xic dificultosa de
treure perquè hi excel·lís el més hàbil dels dos sardanistes. La sardana
l’executà la cobla Agramunt.
L’enrevessament d’aquella sardana és de ven segur el que va permetre donar el nom a les futures composicions que aquella disposició de difícil resolució s’anaren escrivint.
Pot ésser que amb aquesta confrontació sorgís la “Sardana Revessa”.
Una
sardana revessa no és més que una sardana normal on les tirades estan lligades
de manera que resulti difícil saber-ne el tiratge. Per complicar-ho
addicionalment, el compositor sol utilitzar melodies curtes que es van
reiterant al llarg de tota la sardana.
També és força habitual que la mateixa melodia sigui “enrevessada”, és a dir, que resulti difícil de trobar-hi un motiu: algun detall de la única que aparegui a un cert compàs i que siguem capaços d’identificar quan torni aparèixer.
La feina del revessaire consisteix esbrinar el tiratge fer la sardana abans que s’acabi la tercera tirada de curts . El tiratges oscil·len entre 16 x 49 per els curt i, per als llargs, entre 50 i 99.
Abans d’entrar en el procediment de resolució vegem el primer com podria estructurar-se una revessa en dues melodies diferents: A i B. Tenim que uns possible combinació seria:
ABB ABB BAAB BAAB ABB
La
tirada de curts estaria filmada per la combinació ABB, mentre que la de llargs ho estaria per BAAB. Cadascuna d’aquestes mem com a motiu un compàs dura un cert
nombre de compassos: en aquest cas si, per exemple. A és de 10 compassos i B de 16, s’obtindrà un tiratge de 42 x 52.
Aquest model de revessa ens suggereix un procediment per resoldre-la: n’hi ha prou de comptar la llargada de cada melòdica, començant des del compàs inicial, i tornant a iniciar el compta quan la melòdica s’acabi. Però, en general, aquest mètode no és operatiu perquè no tenim prou memòria ni prou orella per això.
Una possible alternativa és esperar el compàs que, per les raons que sigui, esdevingui fàcil de recordar. Aleshores, comencem a comptar a partir d’aquell i esperem que es repeteixi; quan això succeeixi tornem iniciar el compte.
Si, en l’exemple anterior, prenguéssim com a motiu un compàs A, obtindríem els grups:
42><<1a. sw curts>>; tiratge = 42
58><<2a. de curts>>; diferencia = 16
10>
42><<1a. de llargs>>; tireatge de llargs =52
10>
26><<2a de llargs>>; diferència =-16
El segon grup no dona tiratge de curts perquè en correspondre a la lligada hi ha també compassos de llargs. Es pot veure que s’excedeix en 16 compassos, que corresponen a una melodia B tal com indica la representació anterior. Tanmateix veiem que la lligada de llargs a curts (7è grup) està escurçada en 16 compassos respecte al seu grup equivalent (4t. Grup). Això en ofereix un mètode per comprovar el nostre tiratge: els compassos que sobren d’una lligada són el que manquen a l’altre lligada.
En aquest exemple senzill cada tirada de curts estava formada per un sol grup i cada tirada de llargs per dos grups.
L’enrevessament
d’aquella sardana és de ven segur el que va permetre donar el nom a les futures
composicions que aquella disposició de difícil resolució s’anaren escrivint.
11-12-13
Sardana curta o antiga
La
sardana curta o ball rodó, si ens atenim als historiadors, seria el primer ball
del qual tenim constància d’entre tots els balls de l’Empordà, com eren la
faràndula, el ball pla, la Balanguera, las corrandes... sense oblidar el
contrapàs, que durant un cert temps fou el més popular de tots. Els estudiosos
han considerat aquesta dansa com un antecedent immediat de la sardana. Va
conviure amb la sardana curta fins que aquesta va ser substituïda,
progressivament, per la sardana llarga.
La
sardana curta, dita així per diferenciar-la de la que després s’anomenaria sardana llarga, és l’antecedent més
pròxim de la sardana actual.
El canvi
que comportà el pas de la sardana curta a la sardana llarga fou una evolució
llarga durant la qual les dues sardanes van conviure, fins que l’actual
s’implantà sobre la curta per desig popular.
Estructura de la sardana curta
Dues tirades de curts 6 + 8 compassos.
Una tirada de llargs 16 compassos.
Dues tirades de curts 8 + 8 compassos.
Una tirada de llargs 16 compassos.
* Un contrapunt.
Una tirada de llargs 16 compassos.
* Un contrapunt.
Una tirada de llargs 16 compassos.
Els contrapunts es ballaven
marcant dos compassos en sentit contrari a la darrera tirada.
Musicalment, aquestes sardanes estaven compostes en compàs binari de sis pe vuit, i els compositors s’inspiraven en tonades de l’època, sobretot d’òperes italianes, i també en melodies pròpies del país, com les del compositor Pep Ventura, que va compondre moltes sardanes concebudes a partir de tonades populars.
14-15
La cobla de tres quartans
A Les
comarques gironines, fins a la primeria del segle passat, les cobles de
ministrils, tal com eren anomenades encara en aquells temps, estaven formades
per tres o quatre músics, als quals, en ocasions assenyalades, se’ls afegia
algun altre executant.
Aquelles
cobles rústiques estaven integrades pel flabiol, i el tamborí, la tarota o
tible i la cornamusa, que més endavant, al principi del segle passat, fou
substituïda per una tenora de tessitura i d’afinació més greus que les actuals.
A
l’Empordà, amb una certa sornegueria, pròpia de les expressions populars, se
l’anomenava cobla de tres quartons,
al·ludint al fet que eren tres músics tocaven tres instruments.
El FLABIOL es pot considerar com la
Cèl·lula inicial o germen de la cobla. Està inseparablement unit al tamborí,
amb el qual es complementa meravellosament, ja que des de molt antigament havia
format part de les primitives cobles de joglars. També se’l troba com a
instrument independent, dotat de vista pròpia, tal com encara avui és usat a la
cercaviles per fer ballar els gegants i nans.
El TAMBORÍ utilitzat pels antics
flabiolaires variava d’un a l’altre. Des de timbals de dimensions regulars fins
a instruments més petits. Es tocaven sempre amb una sola mà i amb una baqueta
de fusta.
La TAROTA o XEREMIA, la tarota, gralla o gratlle, era aproximadament com un
tible primitiu, però amb el pavelló més ample, en forma de campana. L’expressió
burleta, encara en ús a l’Empordà, tenir
el nas com una tarota, que s’aplica a les persones que tenen un apèndix
nasal molt desenvolupat, prové de la semblança amb l’antic instrument.
És un instrument del mateix tipus que l’oboè, de fusta, com la gralla o la dolçaina, que té deu forats. N’hi havia afinacions diferents. Sona gràcies a una inxa o canya doble que el músic fa vibrar entre els llavis. Aquesta canya se situa a l’extrem de l’instrument, directament. És un instrument força antic que ja trobem representat als temps medievals i que conservà les seves característiques primitives dins la música popular, alhora que era substituït per instruments més evolucionats a la música culta.
De les
antigues tarotes deriven dos instruments de la cobla actual: el tible i la
tenora.
La
CORNAMUSA és un instrument d’origen molt antic, desaparegut totalment a
Catalunya de fa més de cent anys. Al segle XII trobem la primera referència a
la nostra terra.
Sobreviu
a Mallorca amb el nom de xirimia i a
Galicia s’anomena gaita. Sembla que
els celtes el van importar d’aquesta regió a Escòcia, on ara és considerat com
l’instrument nacional per excel·lència.
La cornamusa rebia també el curiós apel·latius populars de bot, atenent a la seva peça fonamental, el bot de pell on s’emmagatzema l’aire; coixinera o criatura verda, per la bossa d’aquest color què si acostumava a enfundar; i també el molt significatiu nom de sac de gemecs.
Instruments de la cobla de tres quartants
Normes de comportament
La sardana és una
dansa social col·lectiva en la qual homes i dones, situats de forma alternada,
ballen agafats de les mans.
La sardana és una
dansa eminentment democràtica, en la qual el respecte i consideració envers el
demés s’observa escrupolosament. Tot aquest
sentiment ètic que
envolta el món de la sardana el plasma extraordinàriament per escrit en
Francesc A. Izquierdo i Alcolea en el seu Manifest
Sardanista. Llegit per el mateix a Manresa el dia 10 de febrer de 1963,
durant la I Revisió Comarcal d’Iniciatives Sardanistes, organitzada per
l'Agrupació Manresana.
Així, per tal de
mantenir aquest sentiment i amb propòsit d’unificar criteris de cara a la seva
manifestació, existeixen unes normes i regles de comportament sardanista que
cal conèixer i observa.
Conceptes
de parella i contra parella
La sardana és una
dansa col·lectiva, formada per homes i dones intercalats, que agafats de les
mans d’una manera prèviament establerta, formen una anella o rotllana.
La base de l’anella és la PARELLA,
formada per l’home i la dona de la seva dreta o, el que és mateix, per la dona
i l’home situat a la seva esquerra.
La CONTRAPARELLA està formada, doncs, per l’home la dona situada
a la seva esquerra, o dona i l’home que té a la seva dreta
L’anella
és la rotllana formada per parelles justes i completes (o sigui el mateix
número de homes i de dones)
Quan
a l’anella ballen dos o mes homes junts, a dos o mes dones juntes, s’anomena
anella incompleta.
El
nombre de balladors d’una anella és variable i no té límit, tot i que cal
respectar en tot moment l’espai del lloc on ballem.
En
una anella s’hi pot entra en qualsevol moment, sempre que es faci correctament.
NO
Norma: En cap cas s’entrarà trencant parella.
Si
l’anella és completa s’entrarà sempre trencant la contra parella, o sigui, per
l’esquerra de l’home o la dreta de la dona.
SI
Norma: S’entrarà
trencant contraparella.
Si,
l’anella no es completa: no es trencaran les
Contraparelles, s’entrarà en el lloc incomplet
entre l’home i entre les dones, sempre, però mirant de completar la parella.
Altres recomanacions
que cal observar
- En una anella que està ballant, es pot entrar en qualsevol moment, respectant les parelles o, en el seu cas, les contra parelles.
b. - No és recomanable entrar en el moment
del salt, atès que en obrir l’anella els que ballen es veuen obligats a fer
salt no gaire airosos, provocant alhora desconcert de la resta de balladors,
sobretot si entren alhora dues o més persones.
c. - Per entrar en una anella ho demanarem
tocant lleugerament les mans que tinguem al lloc per on volem fer-ho i
esperarem que l’anella se’ns obri per deixar-nos entrar.
- De cap manera obrirem l’anella nosaltres separant, amb les nostres, mans dels qui estan ballant.
e. - Si,
com és costum, hem de deixar quelcom al centre de l’anella, entrarem sempre per
sota els braços tornarem a sortir, demanant entrada des de exterior.
f. - Si,
hem de deixar quelcom al centre de l’anella, no entrarem mentre estiguin fent
el curts, atès que obligaríem als que ballen a alterar la seva posició en
entrar i sortir. Esperarem als llargs.
g. - Una
vegada estem ballant, no deixarem l’anella si no és per una causa molt
justificada i si ho hem de fer, ens disculparem amb la parella i contra
parella. Per cap motiu anirem a ballar aquella mateixa sardana a una altre
anella.
h.- Mentre estem ballant, si ens sentim incòmodes, encara que els nostres companys/es es recolzin, ens abstindrem de demostrar-ho. Quan la sardana acabi,de cap manera farem escarafalls d’esgotament, com per exemplebufar, agafar-nos els bra ços. Com a molt, tindrem cura de no caure en el mateix parany, en la sardana segueixi, escapolint-nos amb discreció.
i. - Abans d’entrar en una anella, veurem
si el nostre nivell és suficient per no destorbar, doncs si bé tenim tot el
dret d’entrar en qualsevol anella, els que ballen tenen el seu dret de ballar a
gust. Aquest és un principi democràtic i de respecte.
Actuació a l’audició,
aplec o altre manifestació
a. - Quan arribem a una audició o aplec cal decidir on ballarem, triant l’anella, si és que no tenim previst formar-ne una de nova. En aquest darrer cas cal posar el centre a una distancia raonable de la resta d’anelles. De no fer-ho així possiblement a l’hora de ballar no cabrem o ens molestarem uns als altres.
Si - Si la nostra anella, o l’anella que hem triat per ballar, es fa cada cop més gran, cal que les noves parelles o balladors s’incorporin pel cantó de la rotllana que menys molèsties ocasionin a la resta d’anelles (sempre que entrem en una rotllana completa)
c.- En
cas de manca d’espai, es pot recórrer a la creació de rotllanes concèntriques.
Recordem que això ho farem si és estrictament necessari.
d.- Si
ens incorporem a una rotllana cal averiguar qui compta i reparteix. En cas de
no fer-ho ningú podem fer-ho nosaltres mateixos. Però si hi ha alguna persona
que fa aquesta funció, deixarem que continuï fins al final
e. - Evitant
competir amb ell. La mida de la rotllana, pot, però. Necessitar més d’un
repartidor.
f. - Quant
t’incorporis a una rotllana, cal triar
la que estigui més d’acord amb les teves possibilitats i coneixements.
Aquets punt fou destacat per autors tan importants con J. Miracle i Aureli
Capmany.
g. - A
les audicions, aplecs, etc... hi ha colles assajant respecta la seva feina i
sacrifici.
h. - Totes
les manifestacions sardanistes, son sovint, un bon moments per difondre i
ensenyar els aspectes bàsics de la nostra dansa. Generalment a aquelles
persones que no són pròpies del nostre país i no poden accedir a un curset per
aprendre’n. Aquest és un dels principals moments de difusió sardanista enfora.
i. - En
cas que una persona intenti accedir a l’anella trencant les normes exposades
anteriorment, s’indicarà a la persona interessada, amb tota amabilitat
correcció, quin és el seu lloc idoni per fer-ho.
j. - En les nostres ballades són bones
totes les normes de conducta educacional i ciutadana.
Normes en ballar punts
lliures
a. - Si anem a una ballada i veiem una
rotllana que fa punts lliures i volem posar-nos-hi, cal observar en primer lloc
si serem capaços de seguir-los.
b. - No
ens posarem mai a fer punts lliures a mitja sardana sense haver avisat abans a
la gent que s’incorpora progressivament. Podríem obligar-los a marxar (trencant així una de les normes de més
valor).
c. - Si
volem que la rotllana faci punt lliures procurarem posar-nos d’acord tots el
balladors abans de començar la sardana. Procurarem saber si tots estan d’acord
i actuarem en conseqüència.
d. - Mentre
ballem no podem ballar al nostre aire i desfer
l’harmonia i el plaer dels nostres companys.
e. - Sota
cap concepte no utilitzarem els punts lliures per fer fora de la rotllana a
altres persones.
f. - Si
algun balladors no vol, fer-ne no té cap obligació. Però no entrarem en una
rotllana que en facin i obligarem a deixar-ho. forma més
g. - És
important identificar qui canta els punts dins la rotllana, per tal de fer-li
cas i ballar tots plegat de la forma més unitària possible.
h. - La persona encarregada de dir els punts haurà de tenir cura de les possibilitats dels balladors. No totes les persones poden ballar de la mateixa manera i si el grau de dificultat és major les possibilitats disminueixen.
Recomanacions generals
Cal tenir en compte que la gran majoria de les audicions i aplecs no estan plenament subvencionades, per això, molt sovint és important l’aportació econòmica voluntària del sardanista o ballador. Aquesta voluntat és molt més que una simple recaptació de fons, molt sovint juguem la continuïtat de l’acte.
Mai
sota cap concepte, no ens avergonyirem de la nostra dansa.
Cal difondre-la arreu.
No
exigirem mai a ningú que la sardana li agradi o practiqui, tan sol podem demanar
que la respecti.
