Follow by Email

Compositors de sardanes santjonins

Els compositors santjoanins: extret del llibre La sardana de Sant Joan de les Abadesses,
de Marcel Miquel i Joan Ferrer


Basili Vilagelui i Corriols  
(Sant Joan de les Abadesses, 14-6-1855 - 6-3-1909) 

Fou organista del monestir de Sant Joan de les Abadesses fins la seva mort. Desplegà una intensa activitat musical i donà classes de música a la nostra vila. Fou l’iniciador de la coral claveriana que esdevindria la “Joventut Coral Abadessenca” i del Cor del Centre Catòlic. S’han conservat algunes sardanes seves, sense títol, i que porten l’encapçalament numerat: les sardanes núm. 1, 2, 3, 4, 5, 6, i 9. Fou l’autor, a principis de segle, d’un arranjament per cobla del Ball dels Pabordes que era el que s’executava abans de la restauració d’aquest ball l’any 1934. Se li deuen altres composicions de tipus religiós.


Particel·la de clarinet de la sardana núm. 1 de Basili Vilageliu

Josep de Calasanz Conill i Monrabà
(Sant Joan de les Abadesses, 15-2-1896 -4-12-1980)

Pianista santjoní, estudià amb els mestres Balcells i Sabater. Tota la seva vida estigué vinculat amb activitats musicals a Sant Joan. És autor, junt amb Ramon Oliveras de la sardana inspirada amb l’himne mexicà i dedicada a l’autor de la música, el santjoaní Jaume Nunó.
Un català a Mèxic (1968)                                                                                                

Josep Navarro i Zafra
(Vic, 29-1-1962)

Nascut l'any 1962, va viure a Sant Joan de les Abadesses, es va iniciar-se en  la música  a  Ripoll,  estudis  que continua al  conservatori  superior de música  de Barcelona, on  estudia solfeig, harmonia i formes musicals. Estudia  tenora amb els mestres Ricard Viladesau i Jaume Vilà.
També cursa clarinet i saxofon al conservatori "Issac Albéniz" de Girona. Als 16 anys va entrar a la cobla Camprodon fins l'any 1986, any que s'incorporà a la cobla Canigó de Torelló, l'any següent ingressa a la cobla Foment de la Sardana de Torroella de Montgrí, amb la qual toca fins al 1992, des d'aquest any forma part de la cobla Bofills de Torelló.
Director de l'escola Municipal de Música de Sant Joan de les Abadesses i de la coralde Gent Gran del Casal de Jubilats.
Actualment és director de la cobla Principal d'Olot.
Guanyador del 1r premi certamen de la sardana a la plaça de Vilassar de Dalt amb la sardana "Aleix" i que va pesar a dir-se "Vilassar de Salt 2004"
Premiat del 2n premi accèssit de la sardana de l'any, celebrat al Palau de la Música, lany 2005.
Té escrites una trentena de sardanes, entre les quals destaca la sardana oficial del pubillatge santjoni:
Sant Joan de les Abadesses, ciutat Pubilla 1997 (1997)
Fill de la Terra (1999) basada amb la llegenda del comte Arnau 
Abadessenc 75 anys (2007)
El bou i l’esquella (2009) 
Jugant amb les fades (2006)
Punteja Glòriadedicada a Glòria Nogué 
Mònica, la nostra jove (2010) 
En Pere Roca (2011)
En Pere del Caròs (2014)

És autor de la serenata: Havanera (2011) 



Josep Navarro i Zafra


Mn. Josep M. Planas i Casals
(Sant Joan de les Abadesses, 3-10-1913 - 11-11-1994)


Nascut a Sant Joan, s'ordena sacerdot l'any 1936. Degut a la seva delicada salut, residí sempre a la seva vila natal, ocupant el càrrec d'organista del monestir.Fou director de la "Shola Choral de Santíssim Misteri" i és autor de diverses obres per a cor.                                                                                                                                                            
Sardanes que escrigué:
Salutació Angèlica (1956)
El Comte Guifré a Sant Joan (1957)


Mn. Josep M Plans i Casals
                                                                                       
Marcel Miquel i Fageda
(Sant Joan de les Abadesses, 14-11-4966)

Llicenciat en Dret, ha estat sempre vinculat de forma no professional amb la música. Va estudiar solfeig, harmonia i piano, primer amb Josep de Calassanç Conill i més tard amb Joan Amils. Va ser secretari de la Comissió Organitzadora de Sant Joan de les Abadesses, Ciutat Pubilla de la Sardana, i des de 1998 també es el secretari de l’Obra del Ballet Popular. Té compassades dues sardanes i un arranjament per a cobla d’una sardana coral. És coautor, amb Joan Ferrer, del llibre “La sardana a Sant Joan de les Abadesses”. Des de fa 3 anys és el director musical del Ball dels Pabordes. Col·labora també des de fa anys com a director musical en les diverses produccions del Teatre Centre. 
Sardanes que és autor:
Passigona (1987)
Sardanes al Passeig (1966)


Marcel Miquel i Fageda

Mateu Oliveras i Blanc
(Tortellà, 16-2-1929 - Caldes de Malavella 17-6-2002)
  
Fill de Narcís Oliveras, nasqué a Tortellà l'any 1929. L'any següent vingué a viure a Sant Joan. Instrumentista de saxofon, tenora i clarinet. Formà part de les cobles "Pyrene" i "La Principal de Sant Joan", i més tard passà a la "Maravella" com a primer tenora.
Es dedicà també a la preparació de canyes per a tenora i tible.

Sardanes que té dedicades a la nostra vila:
La font dels vermells (1951)
L'avi Munell (1951)
Bufa noi! a Sant Joan
Tornaboda al Cubilà                             

Mateu Oliveras i Blanc

Narcís Oliveres i Guillamet, à. Siset Siset 
(Tortellà, 20-5-1901 – Sant Joan de les Abadesses, 25-4-1980)


Va néixer a Tortellà, població de gran tradició en el món musical i sardanístic en particular. Va aprendre solfeig amb el mestre Santaló i va ingresar a “La Principal de Tortellà”, va estudiat violí, primer amb Josep Saderra, i desprès a Barcelona, amb Antoni Bosch. L’any 1928 funda, a Tortellà, l’orquestrina “Jazz-New York”, És per aquelles dates que pren contacte amb Sant Joan de les Abadesses, arran d’alguna actuació de la cobla i l’orquestra. Quan Mn. Andreu Ramírez deixà vacant la plaça de director de l’Escola Municipal de Música. Ell l’ocupa i s’ establí a Sant Joan. A ell li pertocà de culminar la tasca dels seus predecessors en la direcció de l’escola, que donaren fruit a la dècada dels 30 amb l’aparició de les cobles i orquestres pròpies de la vila. Funda l’orquestra “Sanjoanina” u després “La Principal de Sant Joan”. Després de la guerra, serà un dels fundadors  i director de “La Principal de Sant Joan”, en la qual reuní un bon estol de música fins a convertir-la en una de les millors cobles del país. 
Els anys 50 intentà sense èxit reviscolar la desapareguda Escola de Música, desaparició que propicià l’acabament de les cobles santjoanines per manca de músics locals. Passà a format part de la cobla “Els Serratins” i després de “La Nova Ripollesa”, fins a la seva jubilació. El 20 de juliol de 1979 amb motiu de l'XI Gran Diada Sardanista, Sant Joan li tributà un merescut homenatge. Narcís Oliveras, tot i que no era santjoaní de naixement, estima molt la nostra vila i li dedicà part important de la seva obra.
És autor d’una important producció de sardanes, per la seva relació temàtica amb Sant Joan de les Abadesses:


Record pòstum (1947) - a la memòria de Ramon Serrat
El canari encara canta (1950) - obligada de flabiol                   
Pla d'Estràngol (1954)                                
El Janot i la Bonica - noms dels personatges de la vaca cega 
El campanar del Monestir - serenata 
Escalant el puig del Taga (1959)
La Serra del cadell
El collet del vent  
A l'amic Cerrada 
La Remei de ca la Cana (1978)
Esperança de Surinyach
El barri de Pere Planes
El Pla del Roser - dedicada a M. Blanca i Xavier Arrey                         
Gentil Maria Rosa - dedicada a M Rosa Freixanet
Flors gentils         
La Neus Descamps                                                                              
La Teresa Masós
La nostra festa Major (1962) Germanes Roca (1962)
El doctor Granja (1977) 
Amants de la dansa - dedicada a l'Agrupació sardanista
A part d'altres noms de persones de la nostra vila                                                                                                                           
Narcís Oliveras i Blanc, à. Siset
                                             
Pere Quer i Oliveras
(Sant Joan de les Abadesses, 9-2-1892 – Camprodon, 9-10-1928)

Encara que nascut a Sant Joan de les Abadesses, on hi rebé els primers ensenyaments musicals,la seva activitat musicals es desenvolupà fora del nostre poble, a Banyoles , Tortellà i Camprodon, on funda la cobla Canigó.

Compongué diverses sardanes, considerades de qualitat.                                                                                                    
Ramon Oliveras i Blanc
(Sant Joan de les Abadesses, 29-6-1932)

Fill de Narcís Oliveras, de qui rebé els coneixements musicals. Formà part de “La Principal de Sant Joan”, en la qual tocava el fiscorn i trombó, però hagué de deixar la cobla per motius de salut. S’ha especialitzat en la seva feina de luthier com a constructor de violins, amb taller a Sant Joan. Molts violinistes de primera categoria toquen amb violins construïts per ell. Ha estat durant 24 anys director musical del Ball dels Pabordes, Obtingué el Premi de l’Obra del Ballet Popular a la Promoció d’Activitats Sardanistes 1933.

Té escrites diverses sardanes, algunes dels quals amb referents a la nostra vila:
La verge de Fàtima (1950)
Monestir en festa (1957) 
Un català a Mèxic (1968) - és autor junt amb Josep de Calassanç Conill i Monrabà
Colla Ramon Serrat (1973)
Alegria d'homenatge (1979)
Pastors a Betleminspirada en la música dels Pastorets
En Josep i la Francesca (2006)
Toc de festa Major (2011)                                              
Records de família (2013)


Ramon Oliveras i Blanc

Ramon Serrat i Fajula
(Sant Joan de les Abadesses, 4-8-1981 – Terrassa, 2-11-1944)       
El mestre Ramon Serrat és sens dubte el compositor és important que ha donat Sant Joan a la sardana. Nasqué l’any 1881 a la casa del carrer Major anomenada “can marti”, però de molt petit passà a viure a la casa de l’estanc de la plaça Major. Va aprendre les primeres nocions de música d’un miner anomenat Ramon Roca (Grasel), que li ensenyà els primers fonaments de violí i que desprès millorà amb lliçons de Basili Vilageliu. Més tard s’integra a una cobla reduïda que es formà a Sant Joan amb músics locals. L’any 1908, per raons de feina, ha de marxar de Sant Joan i comença un llarg pelegrinatge per diverses poblacions on pot guanyar-se la vida professionalment com a músic: Ribes de Freser (1908); Olot (1909), on s’integra a la cobla-orquestra “La Lira”, Granollers (1910), on toca de primer tenor amn “Els sendrers” i Cassà de la Selva (1911), lloc on s’estabilitza durant cinc any. Primer Serrat hi toca amb una cobla prestigiosa, la “Unió Cassanenca” i rep lliçons de piano de la mà de Mn. Miquel Garcia. L’any 1913 té l’honor de ser un dels fundadors i director de l’orquestra “La Selvatana”.
L’any 1915, torna ben a la vora de Sant Joan a Ripoll, ara amb un bagatge musical molt importat que li permet d’endegar tot d’activitats artístiques: funda la cobla “L’Aliança Ripollesa” i l’Orfeó de Ripoll, alhora que dirigeix les corals “Les Flors de Maig” i “La Sempreviva”, aquesta darrera a Campdevànol. És durant aquest temps que perfecciona els seus coneixements d’harmonia amb el mestre Enric Morera. Ës nomenat director de l’Escopla Municipal de Música de Ripoll i funda la cobla “Els Serratins”. L’any 1921 la vila veïna li reté un gran homentage.
Ramon Serrat duia la nostra vila al cor, i, mentre residia a Ripoll, fou iniciador i director de l’Escola Municipal de Música de Sant Joan, creada l’any 1923 i que tants bons fruits donà.
L’any 1925 suposa un nou salt en la seva carrera. Obté, per oposició, la plaça de director de l’Escola Municipal de Música i de la Banda Municipal de Terrassa. L’escola de Terrassa era tota una institució a la capital egarenca, i havien precedit Serrat en la direcció, mestres de tant prestigi com Joan Llongueres. L’arribada de Serrat a Terrassa no fou fàcil: fou enmig d’uns greus aldarulls polítics entre antics gestors de l’Escola i autoritats municipals imposades per la dictadura de Primo de Rivera, que havien provocat la dimissió de l’antic director i la marxa de gran part del professorat per creat un nou conservatori. Malgrat aquests impediments, amb la seva bonhomia característica va saber fer-se un lloc en el cors del terrassencs. Amb la Banda Municipal de Música va aconseguir fites com un premi en el concurs celebrat amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929. L’any 1936 l?Aplec del Foment de la Sardana de Barcelona és dedicat a la seva figura. L’any 1944, poc abans de la seva mort, Sant Joan li reté un gran homenatge, com d’altres després dels seu traspàs, i li fou imposada la medalla de la vila com a fill predilecte.

Ramon Serrat, encara que passà molt anys fora de la nostra vila, era un santjoaní fervent. Només cal fer una ullada als títols de moltes de les seves composicions. L’”Arxiu sardanista Busquets” de Sant Joan disposa d’originals o còpies de gairebé totes les seves sardanes, més de 150. Moltes de les sardanes i altre obres musicals del mestre estan inspirades en fets, paisatges o personatges de la nostra vila.
Serrat morí el 2 de novembre de 1944. El dia abans del seu traspàs, encara escrivia al seu amic Jaume Alsina (Maraldes), amb lletra tremolosa, tor lloant la vila de Sant Joan. 


Sardanes:
La Font del Cubilà (1910) – és la primera sardana que va escriure
Sardanes dedicades a Sant Antoni:
Cap a Sant Antoni falta gent (1931)
L'oreig entre els pins (1934)
Sardanes amb referents santjonins:
L'airet de matinada
Flors del Taga
La cançó del Ter
Les campanes del monestir (1932)
El pont de les mentides (1933)
La festa dels pagesos (1935)
Vila Eterna (1943)
Sortint de l’ofici
Sardanes inspirades en la llegenda del Comte Arnau:
Adelaisa
Les monges de Sant Amant (1922)                                                                                                    
Sardanes inspirades a la plaça Major, lloc on passà la seva infantesa:
La plaça del meu poble (1944)
L'esvalot de la plaça
Sardanes dedicades a personatges santjoanins:
Raimunda (1922)
L'hereu Maraldes (1922)
La Gracieta de Rocaters (1932)
Santjoanina (1943)


Portada manuscrita de la sardana "Sóc Santjoanina", 1943

La mula d’en Perots (1944)
La verga vella  - inspirada en Rosa Taulé, la “Roseta terrissaire” una velleta de Sant Joan que ningú no li conegué ni un sol amor                                                                               
Sardanes que poden tenir referent santjoni, però no s’ha pogut confirmar:
Tocant campanes
L'ermita vella
Cançó de muntanya
Filles del Ter

És autor de les serenates que s’interpreten al campanar del Monestir,  la vigília de la festa major
                                         
Ramon Serrat i Fajula
                                                         

Compositors de sardanes santjoanines    

Mn. Andreu Ramirez i Parés
(Taradell 1901 - Vic 1995)


Va fer els estudis eclesiàstics al Seminari de Vic. Un cop format, s'ordenà sacerdot el 1925. Va ser organista de Sant Joan de les Abadesses 1925, i de la parròquia del Carme de Vic 1931. En aquesta última exercí de vicari. En 1944 va ser nomenat organista de la catedral, i l'any següent va rebre un benefici de concordat amb càrrec d'organista i director de "l’orfeó Vigatà". Set anys més tard 1951, anà de capellà a les religioses Felipnèries de Vic (Saits).Com a compositor, destaca la seva Missa de la Mare de Déu del Carme. Publicà un popular popular Cançoner parroquial, recull de cançons religioses (Seminari de Vic, 1956). Pel que fa a l'ensenyament musical, va ser professors de cant gregorià a la secció de filosofia i teologia i de música a la secció de batxillerat i humanitats del Seminari de Vic. Impartí aquestes assignatures des de 1953 fins a 1968
Sardana:
La Pabordessa
Antoni Giner i Xicoira 
(Palafrugell 1938)


Inicià els estudis musicals amb professors locals. Després amplià els estudis al Conservatori Isaac Albéniz de Girona, on també obtingué el títol de professor de fiscorn i trombó. L'any 1952 entrà a l’orquestra "Primavera de Palafrugell". Després actuà a "La Principal de l’Escala", "La Principal de Palafrugell", "Montgrins"  (1956-1963) i "Costa Brava" i el conjunt "Los Paladines". El 1977 tornà als "Montgrins" fins a l'any 2004. També fou professor de fiscorn i trombó a l'escola de cobla Conrad Saló de la Bisbal d’Empordà

Sardana:
Sant Joan en dansa (1997) – en motiu del pubillatge de Sant Joan

Antoni Juncà i Soler
(Figueres 1875 – Saragossa 1952)
Des dels seus anys de joventut, Juncà s'educà en l'ambient republicà i liberal. S'inicià a la música de ben jove, aprenent solfeig, piano, harmonia i contrapunt amb Isidre Lleus, organista i mestre de capella de l'església parroquial de Figueres. Amplià la seva formació estudiant clarinet amb Emili Ferrer i amb el prestigiós instrumentista Fèlix Sans; poc després, entrà com a tible i clarinet a la cobla-orquestra d'en Pere Sans, germà de Fèlix Sans. El servei militar el passà fent de clarinetista a diverses bandes militars (Logroño, Olot) fins al seu llicenciament el 1898.
Fou instrumentista de tible i de clarinet a l'orquestra “Moderna Catalana de Granollers”, i director de cobles com “l'Antiga Pep, de Figueres), de corals com el cor claverià “Amigos de la Unión de Granollers” o el de la “Societat Coral Erato de Figueres” i d'orquestres, dirigí la “Societat Gironina de Concerts” en els dos concerts que aquesta va fer, el 1916.

Compongué una cinquantena de sardanes, molt sovint amb melodies de cançons i balls populars catalans
Sardana:
La vaca cega (1920)

Antoni Payerol i Albizanda
(Barcelona 1902 - 1976) 

Gales de Sant Joan de les Abadesses 
El Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses (1976) - amb motiu de la inauguració de la restauració del Pont Vell

Eduard Martí i Teixidor
(Sabadell 1925 - 1998)


Feu el seu aprenentatge musical de forma autodidacta, mai va anar a cap acadèmia per aprendre música. Va començar a escriure jove, el 1947 va compondre la primera sardana Narciseta, dedicada a la seva mare. Les seves primeres sardanes compostes entre el 1947 i el 1952, amb la col·laboració de Narcís Paulís,  va començar a trobar l'èxit popular, sobretot amb La sardana de l'edat d'or i Bella gesta del compte Guifré. Per qüestions laborals, era teixidor, va haver de reduir molt la seva dedicació fins als anys 1970, època en què va destacar considerablement com a conseqüència d'una sèrie de guardons que va obtenir gràcies a un estil formalment equilibrat i harmònicament ric que s'amollaven al patró de la sardana de l'època. D'aquesta segona tongada destaquen Campanes i coloms. Les Guilleries, amb la que guanyà el premi Joaquim Serra, fou la seva única obra per a cobla.

Sardana:
Bella gesta del Comte Guifré (1952) - sardana descriptiva d’un episodi de la nostra història 
    
Emili Juanals i Roqué 
(Palafrugell n. 1298)
Va fer els primers estudis musicals amb el seu pare Lliberat Juanals, que fou instrumentista de fiscorn i trompeta a “la Principal de la Bisbal” i a la “Costa Brava”.Amplià els estudis amb els mestres Frederic Sirés i Francesc Civil. Destacat instrumentista de trompeta, deixeble de Josep Miralda, va començar a “L’Emporitana” de Vergés i més tard a la “ Maravella”. El 1956 fou membre fundador de la cobla  “Costa Brava” de Palamòs, de la qual també en fou director i representant. Ha compost més d'un centenar de sardanes, algunes signades amb el pseudònim de Bru Corbin.
Sardana:                                                                                         Les Abadesses de Sant Joan (1991) – obligada de tenora i tible
   
Enric Morera i Viura
(Barcelona 1865 – 1942)
El seu pare, el 1867, va decidir marxar a fer fortuna a Buenos Aires), com a músic. Un cop a Buenos Aires, va aconseguir una plaça al Teatro Alcázar com a contrabaixista i, a més a més, va donar lliçons de piano. És, doncs, lògic i natural que fos el propi pare qui ensenyés al seu fill, l'Enric, el camí de la música i li donés les primeres lliçons. Així, no és gens estrany que l'Enric Morera aprengués ràpidament solfeig i piano. Més tard, se li designarà un altre mestre perquè li ensenyi a tocar el violí.

El 1881, la família Morera, que havia tornat a Barcelona, va cercar-li a l'Enric un nou mestre de música, el senyor Tolosa, el qual li va donar lliçons de piano, violí i harmonia. En aquesta època, després de presenciar un concert al Liceu del pianista Albéniz, va entrar com a deixeble del mestre Albéniz i va romandre uns quants mesos sota la seva direcció, a causa de la marxa a l'estranger d'Albéniz, es va buscar dos nous professors, el famós pianista Carles Gumersind Vidiella i Esteva i el violinista Cioffi.

Més endavant, l'Enric Morera va tornar a l'Argentina i es va establir un altre cop a Còrdova, on va treballar donant lliçons de música als cafès i teatres fins que, quan tot just acabava de fer vint anys, va aconseguir anar-se'n a Bèlgica. Un cop instal·lat a Bèlgica, va estudiar harmonia amb el professor Fievez, sense entrar mai al Conservatori. Després de cinc anys d'estudiar a Bèlgica, el 1890, l'Enric va decidir tornar a Barcelona. Aquesta data marca el final de la primera etapa de la carrera musical de l'Enric Morera, durant la qual va rebre les influències més contraposades, des de la música primitiva dels inques i altres races sud-americanes, fins als nous corrents musicals descoberts durant la seva estada a Bèlgica. L'Enric Morera es va donar a conèixer a Barcelona el 1893, gràcies a una composició orquestral titulada "Dansa de gnoms", estrenada a la veterana Associació Musical. Això no obstant, el seu moment de glòria va arribar gràcies al poema simfònic "Introducció a l'Atlàntida", inspirat en la magna creació poètica de Mossèn Cinto Verdaguer Des d'aquell moment, els poetes i dramaturgs van cercar la col·laboració d'en Morera.

La seva vinculació al món coral, que arrencava de la fundació de la  Societat Coral Catalunya Nova (1895) formada per cantaires procedents de la classe obrera, i de la direcció musical de la "Asociación Euterpense" durant alguns anys, el va portar a escriure nombroses obres per a cor com "Sota de l'om" o "Sant Ramon". Així mateix, va ser un dels fundadors del Teatre Líric Catala`va posar música a "La nit de l'amor", de Rusiñol, incloent-hi una sardana coral que va assolir un gran èxit; va publicar el Tractat d'harmonia; i va escriure la sardana "Enyorança", durant una estada infructuosa a Madrid. En tornar a Barcelona, va participar en els Espectacles i Audicions Graner, amb música d'escena per a obres com "El comte Arnau" (1905), de Josep Carner, "La Santa Espina" (1907), d'Àngel Guimerà, la sardana de la qual és una de les seves obres mestres, i, també, "Don Joan de Serrallonga". Va estrenar al Liceu l'òpera "Empòrium" (1906) i l'obra lírica en tres actes "Bruniselda" (1906).

El 1909 va tornar a l'Argentina per realitzar l'antic somni del seu pare de fer fortuna. Allí va rebre l'encàrrec de fer "l'Himno a la Patria" per commemorar el centenari de la independència de l'Argentina. El 1911 va tornar a Barcelona, on ocupà el càrrec de sotsdirector de l?Escola Municipal de Música de Barcelona, fins la  seva jubilació i, per altra banda, va ser professor d'harmonia i contrapuntLes seves sardanes escrites per a cobla, sovint instrumentades per Josep Serra i Bonal i estrenades per la cobla "La Principal de Peralada", són una bella mostra del caràcter que tradueix l'imaginari social, sentiment i nacionalista: "Baixant de la font del gat", "Serra amunt", "La font de l'Albera", "Davant la verge", "Festa major", i "La nostra Roser", la darrera de l'any 1940. 
Sardana:
La font del Cubilà


Enric Morera i Viura

Ferran Carbellino i Enrich
(Barcelona n.1983)
Els seus primers contactes amb el món de la sardana i la música en general els va rebre del seu pare Jordi Carballido, intèrpret de tenora. L'any 1993 va iniciar els estudis musicals amb Òscar Igual; l'any següent, amb aquest mateix mestre, va començar a rebre classes de flabiol. Des del 1997 fins al 2003 va formar-se sota la seva supervisió de Jordi León al Conservatori del Liceu. Finalment, el seu darrer mestre va ser Marcel Sabaté i Reixach (2003-2005).
Debuta com a músic de cobla l'agost del 1994 amb la Cobla Andorra primer com a col·laborador i aprenent, després com a músic titular. Després passà per la Cobla Ciutat d'Igualada (1995-1997), la Cobla Jovenívola de Sabadell (1998-2000), Cobla Laietana (2000-2003), Cobla Ciutat de Terrassa (2003-2005), Cobla Premià (2006) i finalment una altra vegada la Jovenívola des del 2007, actualment esta a la cobla els Montgrins.

Autor de la serenata:
Els tres estels (2013) 


Ferran Carbellino i Enri

Florenci Trullàs i Altamira
(Manresa 1937) 


Va començar molt jove en el món de la música ja que el meu pare era músic i tocava el violí, el saxo i el piano). Va ser el meu primer mestre a Manresa, després va anar a l’Escola Municipal de Música de Manresa i més endavant completa els meus estudis al Conservatori del Liceu a Barcelona. Primer va començar estudiant solfeig i el seu primer instrument va ser el violí, quan tenia 12 anys va començar amb la trompeta, tot compaginat amb els estudis de piano. El seu mestre de violí va ser Joan Altimira,amb el qual va estudiar, primer, a Manresa i després a Barcelona. El primer professor de trompeta que va tenir fou Damià Rius a Manresa després a Barcelona continua els estudis de trompeta amb Ramon Busquets.

Florenci Trullàs i Altimira és un extraordinari intèrpret de violí i ha format part de destacades i prestigioses formacions musicals. Ha compost 20 sardanes i ha fet multitud d’arranjaments.
       
Sardana:
Paborda Major (1991) – dedicada a Josep Tallant (Maraldes

Francesc Viciana i Martí 
(Banyoles n. 1964)

Sardana:
Ingilberga – inspirat en la darrera abadessa del monestir santjoní

Jaume Cristau i Brunet
(Figueres 1940)  


S'inicia musicalment de la mà de mossèn Albert i prosseguí amb mestres com Camil·la Lloret, Florenci Mauné, Enric Sans, Ferran Sala, Arseni Corsellas, Eusebi Saló, Pitu Vallespir i Francesc Basili.Estudià al Conservatori del Liceu de Barcelona, amb Lluïsa Nadal.                                                                       
Al set anys comença a estudiar violí i uns anys més tard començà a estudiar contrabaix. Ha format part de la Cobla Catalunya, La cobla La Caravana, Empordà Fusió i l'Orquestra Valsar. L'any 1975 va fundar i dirigir la seva pròpia orquestra, la Miramar, en la que tocava el contrabaix, baix elèctric i feia les veus. Actualment forma part del grup d'havaneres Grup Terra Endins. També va exercir molts anys com a director de l'escola de Música del Casino Menestral de Figueres. 

Guardonat en diversos certamens de composició, algunes de les seves sardanes més representatives són: Navata (Premi Joaquim Serra), Albada empordanesa (Premi Sardana de l’Any), Formosa Sarai, Nostra ofrena, Figueres a Pep Ventura, L'honor d'una amistat,Cavall Bernat, Ginesta i romaní, A Palmira. També ha compost diverses obres simfòniques per a cobla, com Suite op 1 (1985), Peralada 1985 (1985) i música de cambra (Nana per a un infant, 1984). L'any 2008 es va endur el premi de la Societat General  d’Autors de Sardanes 2008, dotat amb 3.000 euros, per la sardana Pau més Garreta.

Sardana:
A Ramon Serrat (1981) – amb motiu del centenari del naixement del mestre Ramon Serrat 

Joaquin Soms i Janer
(Pineda de Mar 1914 – 2012)


Als set anys comença els estudis de solfeig i piano a l'Acadèmia Salom de Calella. L'any 1935, en els seus temps d'estudi d'harmonia i composició, i dirigint als 17 anys el Cor Infantil de l'Agrupació Teatral Pinedenca, va escriure la primera sardana: Idil·li pastoril. El cor estava patrocinat per Sara Llorens de Serra i Moret. La seva deixebla Maria, que acabà sent la seva esposa, cantava aquesta sardana acompanyada pel cor infantil.

La guerra civil espanyola el portà al front del centre, a les posicions del nord de Guadalajara (Gárgoles, Esplegares, Cifuentes, Canales, etc.) on va escriure Maria de Pineda, recordant la seva promesa. Pertanyia a la 33 divisió del IV Cos d'Exèrcit. Els caps de la divisió li encarregaren la formació d'un petit conjunt, que anà ampliant fins a tenir una banda oficial i un orquestra de ball també dita, en aquells dies, de jazz, compostes per xicots catalans, on tocaven en actes oficials, a les mitges parts dels partits de futbol (entre Brigades Mixtes) a les trinxeres del front o als hospitals per animar als soldats. La formació inicial fou: el mestre Soms director i piano, tres saxòfons: en Cors, en Portet i en Ventura de Cornellà, en Cargol tocava la trompeta, en Ferrán i en Farriols les flautes, Josep Costa el Baix i Vilanova el fiscorn. Més tard es varen afegir més trompetes: Colom i Barevi, en Joan Dispes al Trombó, en Figueres a la bateria, en Freixes feia de vocalista i el violí Jaume Bañeres que també va fer la feina de director. El repertori era de concert amb números populars de sarsueles i de musica clàssica o bé de ball. Dins aquesta banda-orquestra com quasi tots els musics doblaven instruments es formà una cobla i per a aquesta cobla, el mestre Soms va escriure les sardanes, 10.000 Catalans i Catalans a l'Alcàrria (1937). Aquesta darrera, amb lletra d'un altre soldat, Lluís Millan, acabà convertint-se en l'himne de tots ells. A la fi de la guerra aquesta sardana li va costar més d'un any de presó, acusat d'escriure un himne separatista.

Acabada la guerra va continuar component sardanes, amb una producció de més de tres-centes.

Sardana:
Cloenda del pubillatge



Joaquim Soms i Janer


Josep M. Boix i Risech
(Torroella de Montgrí 1908 – Girona 1980)


Instrumentista de tible i director de cobla, després de ser membre de la cobla Art Gironí va ser membre fundador (1926) de la cobla Girona, que dirigí a partir del 1933. En aquesta formació passà la major part de la seva vida com a músic.      
Compongué més de 400 sardanes, de les que Maria Mercè n'és potser la més coneguda, i força revesses. És autor del poema per a cobla Dalt la muntanya, dedicat al mestre Serrat.  
Casat amb la santjoanina Anna Fajula.

Sardanes:
El Paborde Major(1951) dedicada a Jaume Alsina
La Verge del Prat(1975)
Abadessa Emma (1976)
De Sant Joan al Taga


Josep M Boix i Risech

     
Josep Molins i Fàbregas
(Sabadell 1906 – 1978)


S'inicià a la música amb mestres eclesiàstics. Acabada la guerra civil, tenia a càrrec seu una petita orquestrina, la Melodian's, que decidí reconvertir, tot reforçant-la amb músics de cobles sabadellenques desaparegudes (com Iu Alavedra, Narcís colom o Francesc Gutsens), per fundar la cobla "Molins" (1940-1952), que dirigia i on tocà el flabiol (1940-1948). Amb aquesta efectuà importants concerts  tant a Catalunya (al Palau de la Música Catalana i/o per als esbarts Verdaguer o Montserrat), com a fora (València, Bilbao, Madrid, Sevilla). En Molins compaginava la tasca de la cobla amb la de mestre de capella de la parròquia de la Puríssima de Sabadell, fins que el 1952 decidí retirar-se'n. La cobla canvià de nom i esdevingué la cobla Sabadell.

Com a compositor fou autor d'obres clàssiques, religioses i per a cobla. 

Sardana:
La Carme de can Janpere (1950) dedicada a Carme Aulinas


Josep Roqué i Roqué
(n. 1998)

Sardana:
L’aplec de Sant Antoni 

                                                                                                                   
Josep Sancho i Morroco
(La Garriga 1879 – 1960)


Músic precoç, encetà la seva formació musical a set anys. Les seves qualitats feren que hom l'enviés a estudiar a Barcelona amb els mestres Mas i Serracant, Josep Viñas (Josep Viñas i Diaz (1823-1888) i del mestre de capella de la Catedral de Barcelona, el seu oncle Josep Marroco i Ferrer (aquest, al seu torn, fill del també músic i compositor Josep Marroco i Xauxas). Josep Sancho fou escolà cantor a la catedral de Barcelona; a setze anys s'incorporà com a organista a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, i el 1907 n'esdevingué mestre de capella, per a romandre-hi fins al 1957. També exercí de director musical delTeatre Romea de Barcelona entre els anys 1898 i 1908 i el 1912 rebé el nomenament de censor de l'Associació Ceciliana Espanyola.

Assolí el nomenament de mestre de capella de la Catedral el 1923, d'on ja feia d'organista, i romangué en aquest càrrec fins al 1957. Va ser, igualment, organista de l'església de Sant Sever, dirigí l'Acadèmia de Música de la Casa Provincial de la Caritat i també portà l'Orfeó Montserrat de Barcelona. Del 1932 en endavant, a més, va ser vocal de la Comissió Diocesana de música religiosa del bisbat de Barcelona. Col·laborà amb el P. Nemesio Otaño en la seva Antología Moderna Orgánica Española (1909) i en antologies de música religiosa. També a París redactà un mètode de solfeig superior; i treballà igualment a Lieja i a Leipzig.

Compongué més de cinc-centes obres, tant de caràcter religiós com profà: en destaquen la Missa de Sant Joan Ante Portam Latinam, la Missa brevis (1901) i la genial Multifariam, però la seva producció abastà una quinzena de Misses, sarsueles, goigs, motets, himnes, cançons per a cor i per a veu i piano, ballables, havaneres, caramelles, obres per a orquestra, banda, cobla, orgue, trios, quartets, quintets... També feu més de dos-cents arranjaments per a petita formació d'obres de Beethoven, Wagner, Verdi, Lluís Millet, Ruperto Chapí, Händel, Bach, Gounod i molts altres compositors. Com a compositor, el seu estil és eminentment polifònic, seguint el mestratge dels grans mestres espanyols del XVI. Participà en gran nombre de concursos musicals i fou premiat repetidament. 

Sardana:
El Comte Arnau


Lluís Buscarons i Pastel
(Castelló d'Empuries 1913 – Girona 1999)


Músic amb una dilatada trajectòria professional reconeguda arreu, a més a més de distingir-se sempre com a persona per la seva cordialitat i senzillesa.
Va néixer a la comtal vila de Castelló d'Empúries, població empordanesa de sòlides arrels musicals. Inicia els seus estudis de la mà del seu avi matern, Baldomer Pastells i Ribera, conegut com "l'avi Rau", qui va alliçonar-lo en l'aprenentatge de solfeig, flauta i flabiol. Posteriorment va ampliar els seus coneixements amb els mestres Martí Pu, Josep Cirilo, Esteve Pallach i Josep Blanc i Reynalt.
Amb aquesta sòlida formació artística va començar la seva vida de músic, incorporant-se aviat (12 anys) a la que fou la seva primera cobla Els Rossinyolets (formació juvenil). Un temps després formà part de les cobles següents: Antiga Pep de Figueres, Pau Rossinyol (de Castelló d'Empúries, de la qual n'era el director) i Girona.
El 1956 va integrar-se als rengles de la cobla Els Montgrins, on va sojornar-hi durant dinou temporades. Va destacar per la seva gran categoria com a flabiolaire que el portaren a convertir-se en un dels millors que ha donat la història sardanista. Una virtut que anava sempre acompanyada per un segell de fina i acurada sensibilitat interpretativa. Per cert i fent esment del flabiol que utilitzava habitualment, cal dir que li fou regalat per l'avi Rau. Una altra curiositat, apresa igualment del seu avi, és el repic peculiar que efectuava amb el tamborí a l'introit i als contrapunts de qualsevol sardana.
Va promoure i fer realitat la creació de la cobla Ciutat de Girona, la qual va presentar-se oficialment en un recordat i bonic concert el dia 9 de març de 1975 al Teatre Municipal de Girona. D'aleshores ençà, la Ciutat de Girona esdevingué una de les cobles amb més prestigi de Catalunya.
El 22 de febrer de 1987 s'acomiadà com a músic en actiu en el decurs de l'Aplec de Girona on va rebre un homenatge de les entitats i de l'Ajuntament de la Ciutat. Cal esmentar que a pesar de la primera intenció de jubilar-se, va col·laborar encara uns quants anys més, amb formacions de la Catalunya Nord.
La trajectòria professional del mestre Buscarons, ve complementada d'una banda amb la seva tasca pedagògica com a professor de música, donant classes de flauta i flabiol tant en l’àmbit particular a Girona i Sant Feliu de Guíxols, com a l'Escola Municipal de Música de Castelló d'Empúries. És alhora un estudiós de la sardana i ha realitzat diferents articles en publicacions especialitzades.

Per acabar d'arrodonir el seu perfil musical, cal fer esment de la seva vessant com a compositor de sardanes. 

Sardanes:
Al poeta Picola (1966)
Recordant Sant Joan de les Abadesses (1971)basada en el ball dels Pabordes


Lluís Buscarons i Pastells



Marcel Artiaga i Valls
(Canovelles n. 1965)

Estudià música entre d'altres amb el prestigiós compositor granollerí Josep Maria Ruera, harmonia i formes musicals amb Josep Guallart, tible amb Ramon Roger, Àngel Pont i Francesc Elias, i flauta travessera amb Claudi Arimany. L'any 1999 obtingué el títol de professor superior de tible pel Concervatori Superior de Música del Liceu.   
L'any 1978 debutà amb la cobla Jovenívola de Sabadell on va romandre durant 14 anys. Des de 1992 és el tible solista de la cobla-orquestra Els Montgrins. Ha participat en més de vuitanta enregistraments amb la Cobla Els Montgrins i altres formacions musicals.
Com a compositor ha escrit una trentena de sardanes; en la majoria, el tible hi té un paper destacat. L'any 1993 va obtenir el primer premi en el concurs per a joves compositors celebrat a Mollet del Vallès. Ha compost, també, un poema simfònic per a tres cobles i percussió titulat Granollers al Mestre Ruera (2000), estrenat a finals de l'any 2000 dins del Festival Homenatge a Josep Maria Ruera celebrat a Granollers amb motiu del centenari del seu naixement, i Visca la serenata! (2003), vals-jota per a cobla amb acompanyament de triangle.

Pel que fa a la pràctica pedagògica, ha donat classes de tenora i tible a Premià de Mar, Calella, Granollers, Cardadeu, Vic. Ha sigut el director musical de les cobles Premianenca, Ciutat de Calella i Ciutat de Granollers.

Sardana:
Tiblejant a Sant Joan (1997) - obligada de tible amb variacions


Marcel Artiaga i Valls


Manel Saderra i Puigferrer
(Tortellà 1908 – Porqueres 2000)


Fou un músic i compositor de sardanes, gran innovador del gènere, la versió coral de Somni (1947) ha obtingut una gran difusió. Sovint és anomenat "Puigferrer" per diferenciar-lo del seu germà Josep.
Manel Saderra és el darrer d'una nissaga d'onze germans dels quals el gran fou el popular Josep Saderra. Anomenat "El noi" i vint-i-cinc anys més gran, fou, juntament amb el seu pare, el primer mestre de música d'en Manel.
Actuà com a trompeta de les cobles La Principal de Banyoles i, sobretot, a La Principal de Girona, de la qual n'esdevingué director fent importants gravacions amb Pau Casals com a director. L'any 1959 fundà la coral Agrupació Polifònica de Banyoles.
Com a compositor, la seva primera sardana, Carme (1936), no satisfà el mestre i decideix no continuar, però el destí s'encarregà de capgirar el seu propòsit, ja que, a conseqüència d'un accident (durant la convalescència) ho intenta de nou i escriu Record del Collell, obra que féu albirar uns dots extraordinaris per la música.
La tercera sardana, Llac encantat (1942), sorprèn l'ambient sardanista i musical per la seva força innovadora amb estil molt personal i peculiar que més endavant seria qualificat d'«estil Puigferrer», estil que un reduït nucli, poc receptiu a les innovacions, va criticar molt durament. Aquestes crítiques s'ofegaren definitivament quan estrenà la sardana Somni, la sardana que al llarg de la seva vida li prodigà més popularitat.

Autor de més noranta sardanes a mig camí entre el registre culte i el popular, amb el pas dels anys les seves estrenes eren cada vegada més esperades i celebrades.

Sardana:
Per tu, Rita (1971) dedicada a Rita Torrent


Manel Saderra i Puigferrer


Martirià Font i Coll
(Bordils 1923 – Banyoles 2011) 


Iniciat en la música pel seu pare, Josep Font i Grau, també músic de cobla, fou un dels fundadors l'any 1943  de la cobla-orquestra La Caravana de Torroella de Montgrí, encara que abans ja havia actuat amb la cobla Victòria de Verges (1939 – 1940), amb l'Emporitana (1940-1941) i amb La Principal de l’Escala (1941- 1942). La major part de la seva vida artística però l'ha dedicat a la cobla-orquestra els Montgrins, en dues etapes: del 1946 al 1963 i del 1978 fins a la seva jubilació l'any 1988. També n'esdevingué director.
Va escriure més de setanta sardanes, amb títols tan populars com ara Dolç record, Mà i manetes, Regal de reis, Sardanes al casino, La Maria Teresa i en Josep, Ireneta, Per la nostra amistat, i l'obra per a tres coblesReminiscències, estrenada el 1998 arran de l'homenatge que El Foment de Banyoles li va fer pels seus 75 anys, juntament amb el compositor Manel Saderra i Puigferrer, que en feia 90. Les seves composicions han estat enregistrades en diversos treballs discogràfics, dels quals destaca El mestre Martirià Font dirigeix les seves sardanes (1989), amb obres exclusivament seves interpretades per els Montgrins.
També exercí de professor de tible, amb alumnes destacats com Joaquim Portas, de La Caravana, i Joan Parés, de La Principal de la Bisbal.

Tot i que en la seva joventut va viure uns anys a Torroella de Montgrí, des del 1957 vivia a Banyoles, ciutat a la que sempre va estar estretament vinculat i que l'octubre del 2009 li va lliurar la medalla d'or de la ciutat.
 
Sardanes:
Cinquantenari de la restauració del Ball dels Pabordes (1984) – recull varies melodies dels nostra ball i és balla el dilluns de la festa major al finalitzar el ball dels Pabordes
Laura, pubilla de la sardana’97 (1997) en motiu del pubillatge santjoní 


Martirià Font i Coll


Miquel Tudela i Benavent
(Benigànim 1927 – Sant Hilari Sacalm 2011)


Va començar els estudis musicals a Benigànim als vuit anys i els va continuar a Sant Hilari Sacalm (on s'hi va traslladar de molt jove) per continuar-los a Girona. Com instrumentista de fiscorn, trombó de cares i violí,  ha estat membre de les cobles Maravella, La Principal de Girona, Caravana, Barcelona, Ciutat de Girona (de la cual va ser membre fundador al 1975) i Genisenca.

Sardanes:
Let de Sant Joan ( 1989) dedicada a Eudald Bassaganya 
Passeig Comte Guifré (2009)


M. Teresa Monclús i Marqués
(Barcelona n. 1934) 


Va iniciar els seus estudis musicals al Conservatori Superior Municipal d’aquesta ciutat, obtenint el títol de piano i solfeig, amb excel·lents qualificacions i menció de honor de piano. 
Ha actuat al Palau de la Música de Barcelona, ha fet concerts per tot Catalunya; com a solista; a dos pianos; duo tenora i piano; trio cel-lo, flauta i piano; i altres grups de Cambra. També ha acompanyat diferents cantants, de repertori de Lied, Opera i Oratori, en moltes sales de concerts.                                     
Es professora del Conservatori superior Municipal de Música de Barcelona, de les assignatures de piano i llenguatge musical.                                                      
Es compositora especialment de sardanes, que han estat estrenades, per diferents cobles i moltes d’elles han estat premiades.                                       
Persona molt vinculada a Sant Joan de les Abadesses, és directora de la coral Jaume Nunó i també don classe de música al Casal Social Jaume Nunó. 


Sardanes:
L’encant de Sant Joan (2001) dedicada a Josep Romà i Eduard Armengol
San Joan, Vila estimada (2006)
Jordi, l’hereu Maraldes (2010) – dedicada a Jordi Tallant, Paborde Major
La sardana del rector(2012)
Assumpta (2014) – dedicada a l’Assumpta Roura 
Barçajant (2017) - dedicada a Joan Morera



M Teresa Monclús i Marqués

    
Rafael Blanc i Via
(Barcelona n. 1933)


Estudià a l'Escola Municipal de Música de Catelló d’Empúries i al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, on es diplomà de professor de piano i de solfeig, teoria, dictat i transposició. El seu pare, professor de violí, l'inicià en la música de cambra.
Actuà com a pianista a auditoris, tant espanyols com de l'Europa Central, així com a la ràdio i la televisió, i fundà el 1975 una escola de música, encara operativa el 2011. Del 1976 al 1978 va ser director de la cobla Els Montgrins, càrrec on el substituí Martirià Font i coll. Al curs 1984-1985 guanyà les oposicions a pianista acompanyant de l'Institut de teatre de Barcelona, i hi exercí de cap d'instrumentistes durant quinze anys.

Com a compositor, a més d'arranjaments, ha estat autor de peces per a formacions de vent, d'obres senzilles per a la formació musical[3] i, seguint la tradició familiar, de sardanes. Donà part de la seva documentació musical[2] a la biblioteca de l' ESMUC de Barcelona.

Sardana:
La il·lusió de Sant Joan (1977)

B. Carnicé 

Sardana:
Les noies santjoanenques


Tomàs Gil i Membrado
(Horta de Sant Joan 1915 – Barcelona 2014)


Fou instrumentista, compositor i director de cobla. Va compondre més de 1.300 sardanes, fet que el situa entre els compositors més prolífics de la història de la música de cobla, i fins a setanta de les seves peces foren guardonades. També va compondre obres simfòniques, música religiosa, coral i, durant una època, molta música lleugera.
S'incorporà tard a la composició per a la cobla i la sardana quan amb 48 anys entra com a instrumentista de fiscorn a la desapareguda cobla Barcelona. Persona inquieta, la seva producció és una reserva constant d'aconseguir que, musicalment, la sardana assimili els corrents més moderns. De la seva gran composició s'ha de destacar el gairebé un centenar de premis obtinguts per les sardanes com: Coll de Jou (1967), Tarragona (1970), Hospitalenca (1966), Roca de Quer (1967), Lloret bonica (1972) i El nostre Lluís (1975), Una vela a l'horitzó (1980), entre altres.
També són sardanes de Tomàs Gil Els tres Patufets, Tarragona Ciutat Pubilla, La Flama de la sardana i una llarga llista de títols quasi sempre amb el segell de la dedicatòria personal, i, com deia ell, «sardanes sobretot per a ballar». Algunes de les sardanes foren per a dues cobles, com Cala Romana, Figueres l'encís d'una anella, Congratulació... Compongué altres obres no sardanes per a una o dues cobles, entre elles els poemes simfònics Diumenge, L'estudiant de Vic i La Pastora del Montnegre, la Suite Montserratina, així com Tocatta i fuga núm. 1, per a cobla augmentada amb saxòfon i clarinet baix.
Respecte dels seus enregistraments, com a curiositat, compta amb una col·lecció de set obres de sis sardanes i un poema simfònic, una per cada dia de la setmana i una altra col·lecció de dotze, una per a cada mes de l'any. També cal remarcar 20 gloses per a cobla de cançons populars catalanes, de les quals 12 se n'enregistraren en un disc de la cobla Barcelona.

Autor d’una notable producció de sardanes, algunes d’elles estrenades a la nostra vila.


Sardanes:
Coll de Jou (1967)
Puig Estela (1992)
Honorat Ramon Serrat (1994) en motiu del 50è aniversari de la mort del mestre Ramon Serrat
Maia (1994) dedicada a M. Rosa Isern de can Salvat
Amorosenca (1995) dedicada a Mercé Burniol
Sant Joan en Festa (1996)
A una saltirona (1997) dedicada a la Mònica, neta de Ramon Oliveras
Dames d’honor (1998)– en motiu del pubillatge santjoní
Mar i Muntanya (1998) dedicada al matrimoni Pere Burniol i M. Rosa Badosa
Joana (1999) dedicada a la Manel Garcia i Joana Gaja
Alegre Núria (2000) dedicada a Núria Busquets
L’avi Pepito Blay (2001) dedicada al pintor Josep Blay
Santjoanenca (2002)
Lídia (2002) dedica a Lídia Pous
La font dels cinc raigs (2003)
El Pont Vell de Sant Joan (2004)
El mas de l’Òliva (2004)
Romàntica (2005) dedicada a Marta Arrey
Idíl·lica (2006) dedicada  a la festa Major
Conciliària (2008) dedicada a Montserrat Tallant

Autor del poema simfònic per a cobla sobra la llegenda ambientada a Sant Joan el Comte Arnau (1996)    


Tomàs Gil i Membrado
     

Cap comentari:

Publica un comentari