Cap de bec dimarts, 29 d’agost de 2017
M'agraden les
sardanes. És greu, doctor?
Bon dia, senyor metge. Us he vingut a veure
perquè estic una mica preocupat per una cosa que m'està passant d'ençà un temps
fins ara. Deixeu-me que us situï: tot va començar ja fa uns anys, quan en Jaume
Ayats va treure el llibre "Córrer la sardana: balls, joves i conflictes". En aquell moment ja m'agradaven les sardanes, però
com a música de fons, sense donar-hi gaire importància. Sempre m'ha agradat
anar a veure els músics de la cobla, i la música de les sardanes sempre he
trobat que fa festa, i que remet a dies d'alegria i germanor, a matins
lluminosos de diumenge, o a vespres d'estiu. La lectura de l'Ayats va fer,
però, que m'adonés que darrere la sardana hi havia més teca de la que es veia a
simple vista, i els estereotips, carregats d'autoodi, van començar a caure. I
aparegué la sardana fatxenda, revolucionària, insolent...
Una lectura et porta a una altra, i un dia va venir a petar a
les meves mans un llibre brillantment desconcertant: "Una màquina d'espavilar ocells
de nit", d'en Jordi Lara. En una esplèndida road movie casolana,
Lara (escriptor i músic) presenta la seva experiència polièdrica amb la
sardana: la seva relació amb la generació anterior de músics, la seva
experiència iniciàtica en una cobla en plena adolescència, el seu viatge a la
recerca dels orígens familiars de Pep Ventura... Els humans ens relacionem
emocionalment amb el món que ens envolta i, sobretot després d'aquestes dues
lectures, la meva relació emocional amb la sardana va girar com un mitjó.
Aleshores, els bons amics de Xuriach van organitzar un taller
sobre contrapassos i sardanes. I amb en Carles Mas, en Marc Riera, l'Anna
Romaní, en Panxito, i altres musicassos i ballarins, vam anar mirant d'entendre
i de desentortolligar el confús nexe d'unió entre el contrapàs, la sardana
curta i la sardana llarga: el sentit de comptar i repartir, la figura del
capdanser, el significat de "treure el contrapàs", el punteig i el
saltat, el rest i la rotllana, el significat literal de "córrer la
sardana"... Tot prenia sentit, tot encaixava.
Paral·lelament, vaig adonar-me que la meva relació amb la
música tradicional començava a mostrar símptomes d'esgotament, de necessitat
d'un canvi de cicle. Massa anys de cercavila en cercavila, en un món
absolutament devastat per la mediocritat i la banalitat. Quin sentit té mirar
de tocar dignament i esforçadament el flabiol al carrer, si davant i darrere
sols hi tindràs ninots maldrestres, bandes de grallers desafinats, batucades
arrítmiques i un públic que només et veu com un espectacle d'animació infantil?
Quin sentit té fer pedagogia, engrescar en la cultura popular i tradicional,
posar en valor el patrimoni festiu, en un món on la conclusió sempre acaba
sent: "Sí, però feu gresca, eh? Fal·leeeeeeeeera!"?
I, aleshores, la sardana. Aquella rotllana on sempre hi ets
convidat. Aquella gent gran esforçada, que et somriu quan t'incorpores a la
dansa. Aquell ordre, aquell respecte. Un flabiolaire que fa escales i arpegis
que jo mai no sabré fer. Uns tibles que em fan pensar en les virtuoses gralles
del Penedès i el Camp de Tarragona. Unes tenores amb un so dolcíssim que res no
té a veure amb aquelles tarotes que semblen reclams d'ànec. Uns metalls
fantàstics, com de xaranga, com de fanfàrria. Tot afinat, tot a lloc. I et
poses a ballar i, de cop, t'adones que el més important, ni és la sardana, ni
és la cobla. És la relació social, el paper del ball. És la presència, la
consciència. I això, aquest tresor secret, et relliga amb l'essència de la
festa, que és comuna a tot arreu on aquest sentir de la festa s'ha preservat. I
et sents a prop dels balladors de jotes de l'Ebre o de Mallorca, amb els músics
de flauta de la Maragatería, amb els geganters de Navarra, amb els
acordionistes d'organetti de Sardenya, amb els castellers de Vilafranca... I et
sents un privilegiat.
I comences a investigar, i a llegir. Sardanes de deu, set,
cinc tirades. Sistema empordanès o selvatà. Amb quin peu començo la tirada de
llargs? I admires aquell avi que compta i reparteix. I descobreixes la
diferència entre una colla sardanista i una agrupació sardanista. I crees una
llista de sardanes a Spotify. Cada dia, aprens més coses. I a cada
aprenentatge, més t'agrada. I et descobreixes buscant, al programa de festes, quan
hi ha sardanes, per si de cas el passeig t'hi porta. I un dia t'adones que
t'agrada més la sardana Juny d'en Garreta tocada per la Principal de la Bisbal,
que no pas per la Sant Jordi. I en aquell moment t'adones que t'ha atrapat.
És greu, doctor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada